dimecres, 30 de gener de 2008

estic aquí


Bé, les prioritats han fet que l'absència hagi estat llarga. Ara torno, i hi ha molt que llegir d'altres blocs també. Hi ha moltes coses al poble que porten la gent calenta, hi ha de tot...

3 comentaris:

vpamies ha dit...

A veure si no estem tan ganduls i escrivim una miqueta mès sovint. T'esperava a la Catosfera. Hi eres inscrit, no?

Josep Maria ha dit...

osti si, m'hagues agradat venir, però hi ha cops que no es pot fer el que t'agrada.

Puigpelat ha dit...

Ridao, Carod i el 2014

El 9 de març, l’abstenció arrasarà a Catalunya. I tots els partits s’ho hauran guanyat a pols. El cas d’ERC és paradigmàtic: és un partit que va il·lusionar el 2004 jugant al tot o al res, i que ara, només quatre anys més tard, va a la defensiva. La consigna d’ERC és ultraconservadora: l’objectiu és perdre el menys possible, i Joan Ridao ja estaria content amb passar dels 8 diputats actuals als 5 que calen per un grup parlamentari.

Del partit descarat, valent, radical, d’idees clares i accions coherents que va passar d’1 a 8 diputats el 2004 ja no en queda quasi res. Ha estat fagocitat per les vice-presidències i les conselleries, que s’han convertir en l’única prioritat d’ERC. El discurs de Ridao, el seu possibilisme i la seva extrema prudència són molt significatius.

A la seva presentació com a candidat, Ridao va apostar inequívocament per un pacte amb Zapatero com a “mal menor”. L’objectiu més ambiciós i concret (?) plantejat pel candidat d’ERC va ser un full de ruta “realista i factible” cap a un sistema de finançament que donés els mateixos resultats que el concert econòmic. Termini: deu o dotze anys. És a dir: en el millor dels casos, s’arribaria a l’objectiu entre el 2018 i el 2020.

Ara: ¿no havíem quedat que ERC faria convocar un referèndum el 2014? No estava clar que l’Espanya plurinacional només existeix al cap de Maragall? No s’ha repetit mil i una vegades que l’Estat autonòmic és un carreró sense sortida? De debò els volen fer creure que, amb cinc diputats i en un termini de 10 anys, es resoldrà res?

La manca d’ambició i de valentia de Ridao és patent. Quan líders de CiU com Miquel Roca, Molins, Trias o Duran mostraven la mateixa manca d’ambició a Madrid, des d’ERC se’ls acusava de covards, de mesells, de venuts i de no creure en el país. I ara, Ridao fa exactament igual. Què hem de pensar? Els darrers quatre anys, ERC s’ha venut de franc al PSOE. Hi ha cap indici que en la propera legislatura no es torni a vendre de franc?

És trist, però només hi ha una conclusió possible. Avui, ERC és el possibilisme buit i conservador de Joan Ridao. El 2014? Només és una novel·la que s’ha inventat Carod per acontentar els incauts. Ara: compte, que, entre l’electorat d’ERC, d’incauts cada cop n’hi ha menys.