Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris respecte al ciutadà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris respecte al ciutadà. Mostrar tots els missatges

dijous, 26 de juny del 2008

Fer crítiques i rebre'n: Tota una habilitat social



Post a requeriment d' un ciutadà

Qui interpreta les crítiques com una oportunitat, com una informació útil que pot ajudar-nos a millorar? O, dit d'una altra manera, no som majoria els qui davant de les crítiques ens sentim atacats i accionem els nostres mecanismes de defensa, en comptes d'escoltar, reflexionar i extreure el que pugui aportar de positiu la crítica que ens fan? Efectivament, algunes preguntes ens despullen impúdicament, en la mesura que revelen greus limitacions que, de tan interioritzades com estan, ens semblen inabordables. Però no podem resignar-nos-hi, hi ha moltes coses a fer, també en l'àmbit de saber encaixar les crítiques i saber formular-les. Tendim a distingir entre les constructives i les que no ho són, però una crítica, independentment de la intenció amb què s'emet i fins i tot del seu propi contingut, ofereix una opinió diferent de la nostra, un punt de vista discrepant sobre el que fem o pensem. I, per això, mai manca d'interès i pot ser metabolitzada positivament, ja que podem interpretar-la com una informació que serveix com a contrast als nostres plantejaments. Sembla obvi que ens resultarà més fàcil assimilar les crítiques quan millor sapiguem formular-les nosaltres. Són dues habilitats socials, tan difícils l'una com l'altra, que ens ajuden a entendre els altres i a conéixer-nos millor. Sempre hi ha algú en qui fixar-se: persones que saben criticar sense acritud, crispació o tensions innecessàries, generant en canvi un ambient tranquil, racional i tolerant en què les idees es confronten pacíficament. Mostren una actitud de respecte i de comprensió cap a les actituds i els comportaments dels altres. I fins i tot davant fets intolerables que requereixen una crítica severa i rotunda, saben criticar amb rigor, riquesa de matisos i sentit de la mesura.

Què són les habilitats socials

Són comportaments que inclouen respostes verbals i no-verbals, que fan probable una conseqüència desitjable o l'evitació o retirada d'una altra d'indesitjable. Es tracta de destreses necessàries per a certes tasques i es refereixen a respostes relacionades amb la conducta social. El terme "habilitat" indica que aquesta perícia social no és una marca de personalitat, sinó un conjunt de respostes que es deprenen i s'associen a determinats estímuls. Una conducta socialment manyosa és "la que permet a una persona actuar en base als seus interessos més importants, defendre's sense ansietat inapropiada, expressar còmodament sentiments honestos o exercir els drets personals sense negar els drets dels altres" (Alberti i Emmons, 1978), i pot expressar-se per mitjà d'una comunicació verbal o no verbal.

  • Comunicació verbal hàbil.És la que utilitza preferentment la primera persona (jo), resulta positiva (constructiva, oferix alternatives, esquiva els "peròs" i maneja la responsabilitat i no la culpabilitat), accepta opinions diferents, fuig de maniqueismes, és assertiva (expressa o defén una opinió sense por ni ansietat, sense conductes punitives o amenaçadores per als altres), empàtica (atén l'altre i no en fa judicis de valor) i respectuosa (amb les persones, no forçosament amb les idees, que hi són per a ser qüestionades).
  • Comunicació no verbal hàbil. És la que atén i vigila el contacte ocular i l'expressió facial, la posició corporal, els gestos i el somriure, el volum, la inflexió i l'entonació de veu, la fluïdesa, la claredat i la velocitat del discurs, el temps de parla, les pauses i els silencis, i que gestiona adequadament el contacte físic, la distància i la proximitat.

Quan ens toca criticar...

Una de l'habilitats socials que més convé aprendre és el maneig de la crítica, a l'hora de fer-la i de rebre-la, ja que és una estratègia bàsica per a solucionar problemes i conflictes interpersonals.

I siguem conscients que les propostes de canvi poden ser acollides amb desgrat. L'ésser humà és un animal de costums, i un dels seus mecanismes més automatitzats és el de la resistència al canvi. Correspon, per tant, planificar una seqüència que faciliti l'acceptació de la crítica. En primer lloc, definim l'objectiu, aclarim el nostre comportament i calculem com fer la crítica, la forma o mode en què la presentarem. Després, descriguem la conducta o la situació que desitgem criticar, expressant-nos amb missatges en primera persona: són les nostres opinions, ni més ni menys. Posteriorment, podem suggerir o sol·licitar els canvis, que enunciarem de manera clara i precisa. Finalment, si s'escau, elogiem els canvis promesos o posats en funcionament valorant l'esforç que han requerit del nostre interlocutor, i agraïm l'atenció que ha merescut la nostra petició. De totes maneres, aquesta seqüència ha d'adaptar-se a les persones i al context en què realitzarem la nostra crítica.

Qui critica bé no ofèn, i tots tenim el dret a exposar les nostres opinions. Assegurem-nos que les nostres crítiques es basen en fets objectius i contrastats, perquè un error de matís pot llançar per terra tota l'argumentació. Centrem-nos en el que sigui fonamental, no pretenguem abraçar tots els detalls, i dirigim la crítica sempre a comportaments o actituds concrets. No desqualifiquem l'individu, sinó el que ha fet o ha dit, i siguem clars, concrets i específics, evitant generalitzacions, etiquetes i vaguetats. Si mentre exposem la nostra crítica sorgeixen obstacles, estudiem-los i seleccionem les habilitats de comunicació, verbals i no verbals, apropiades per a l'ocasió.

Fer crítiques constructives (resulten útils, no fereixen innecessàriament) i estar disposats a rebre-les equival a assumir que sobrevindran situacions tenses i que haurem d'articular les habilitats de comunicació que hem anat aprenent. No eludim aquestes situacions, perquè són oportunitats per a enfortir la nostra relació interpersonal, i així millorarà el coneixement mutu i s'enfortirà la nostra autoestima.

Quan toca rebre les crítiques

Rebre una crítica és gaudir d'una oportunitat per a aprendre. Escoltem amb atenció i agraïm aquesta informació que ens pot servir per a millorar com a pares, com a amants, com a companys de treball, com a estudiants, com a amics, com a fills..., en fi, com a éssers humans que viuen permanentment interrelacionats. No som perfectes, tots patim problemes i dificultats que de vegades ens bloquegen o ens condueixen a distorsionar la realitat, i fan que les nostres conductes no siguin les més apropiades ni les que nosaltres voldríem. No tinguem por a reconèixer els nostres errors, ja que només així aprendrem a afrontar-los i a millorar la nostra manera de ser i la nostra qualitat de vida. I tinguem present que qui no comet errors és qui no fa res, qui no arrisca gens o, pitjor encara, qui no es responsabilitza del que fa. Els errors, assumim-ho, formen part de qualsevol aprenentatge. I que algú ens els recordi o retregui forma part de la normalitat quotidiana, així de senzill.

Com afrontar les crítiques:

  • Escoltant atentament.
  • Mostrant el nostre acord total o parcial amb el que ens diuen i agraint l'aportació que sempre comporta una bona crítica.
  • Comprometent-nos a rectificar el que entenguem i reconeguem millorable, o, si ho necessitem, sol·licitant alternatives al nostre interlocutor.
  • Expressant els nostres sentiments (algunes crítiques senten malament, perquè ens semblen exagerades o enunciades incorrectament), distingint sempre el fons de la crítica de la forma en què ens l'han presentada.
  • Negant amb assertivitat (sense ferir l'altre ni crear-li incomoditat) les imputacions que creiem improcedents o inadequades.



    G.M.


    Post a requeriment d' un ciutadà

divendres, 20 de juny del 2008

Envidia: una competición en la que siempre se pierde


Post a requeriment d' un ciutadà

Tras uno de los sentimientos más comunes y más perniciosos, se esconden complejos y frustraciones que se pueden superar valorando más lo que tenemos y a las personas que nos rodean

La envidia es un sentimiento tan universal como pernicioso. Todas las personas, en mayor o menor medida, sufren en algún momento de su vida la agobiante sensación de entrar, de forma espontánea e irrefrenable, en una competición con el otro en la que siempre se pierde. Colocamos a la persona envidiada en una posición de superioridad, abundancia y bienestar. Como consecuencia de esta exaltación de lo que un tercero tiene o es surgirá la impotencia, la frustración, el desánimo y la creencia de ser inferior. La rabia y la ira acompañarán esta vivencia y mantendrán en una insana dependencia al envidioso del envidiado. Es lo que viene a decir el prestigioso psicoanalista Harry Snack Sullivan en su definición de la envidia: "un sentimiento de aguda incomodidad, determinada por el descubrimiento de que otro posee algo que sentimos que nosotros deberíamos tener".

Sus demandas muestran sus carencias

Como consecuencia de la exaltación de lo que un tercero tiene o es, surgirá la impotencia, la frustración, el desánimo y la creencia de ser inferior

El discurso del envidioso es repetitivo, monocorde y compulsivo sobre aquello que envidia y con lo que compite. Sabemos cuáles son sus carencias a partir de lo que envidia. El objeto de la envidia no tiene por qué ser una persona concreta, también puede ser un "ideal" que se nos ofrece como modelo a imitar y que se le reviste de valía.

La vida de una persona envidiosa no gira sobre su propia realidad, sino sobre lo que desearía, sobre lo que no tiene, sobre lo que le falta. La insatisfacción y el vacío es un continuo que le impide gozar de su vida real. La tristeza y el pesimismo le privan de la espontaneidad y la alegría. No sabe reírse con otras personas ni de sí mismo. Sólo lo hace con mofa y desprecio hacia los otros.

Del victimismo a la altanería

Este comportamiento genera, entre otros síntomas, ansiedad generalizada, trastornos del apetito y sueño y diversas alteraciones dependiendo de cada persona. Incidirá también en su actitud ante la vida, moldeando unas formas de convivencia en relación con los otros que van desde figurar como la constante "víctima", hasta mostrarse continuamente a la defensiva, actitud que se traduce en maneras irónicas, altaneras, frías, distantes y en ocasiones hirientes, de menosprecio y crítica negativa.

Sentimiento no reconocido

La persona envidiosa no suele reconocer su envidia. Se resiste a hacerlo y no hay nada que más le hiera y descalifique que intentar hacerle ver que la tiene. Hay que tener en cuenta que detrás de la envidia se halla:

  • Un sentimiento de inferioridad e inseguridad.
  • Una incapacidad de reconocer las limitaciones personales, asociándolas a signos de debilidad.
  • Una negación total de que la infelicidad no se debe a lo que no se tiene, sino a la falta de aprecio de lo que sí se posee.
  • Una falta de compromiso y responsabilidad con la propia vida. Pendiente de la vida de otros, no se asume la propia.

La "envidia sana" no existe

Este sufrimiento secreto por el bien ajeno, que todos hemos sentido en alguna ocasión y que nos ha traído más de una incomodidad, disgusto y dolor, siempre es negativo. La conocida como "envidia sana" no existe. Es un sentimiento que debe ser aceptado como uno más de los que sentimos. La preocupación llega cuando la envidia se convierte en patológica e interfiere en la vida de la persona, cuando ese sentimiento posee al individuo, merma su autoestima y le incapacita para llevar una vida saludable.

Actitudes ante la envidia

Prevención

Como sucede con todo sentimiento insano, es conveniente mantener actitudes preventivas, de forma que no lleguemos a padecer de manera obsesiva sus efectos. Una buena prevención ante la envidia iría encaminada a :

  • Favorecer la confianza básica en uno mismo y en los demás.
  • Conocer las limitaciones y potencialidades que tenemos, aceptándonos como somos.
  • Pensar que hay cosas que podemos cambiar y otras que no.
  • Aprender a valorar con precisión la propia competencia, sin infravalorarse ni sobrevalorarse.
  • Acostumbrarse a centrar la atención en los aspectos más positivos de la realidad.
  • Estimular la empatía, es decir, la capacidad para ponerse en el lugar del otro.
  • Establecer relaciones adecuadas y satisfactorias con los iguales.
  • Aprender a relativizar las diferencias sociales y adquirir habilidades para elegir adecuadamente con quién, cómo y cuándo compararse.
  • Aprender a relativizar también el éxito.
  • Analizar el progreso personal mediante la comparación consigo mismo, no con otros.
  • Aprender a dar y pedir ayuda, a colaborar y compartir. Permite adquirir habilidades con las que resolver los conflictos que origina la envidia.

Superación

Para gestionar y superar la envidia, nada mejor que replantearnos algunos principios clave, que son los que nos ayudan a disfrutar de un mayor equilibrio y a vivir de forma más serena y gozosa:

  • Pensar que no estamos perdiendo nada cuando a otras personas les va bien.
  • Darnos cuenta de que si queremos ser nosotros mismos, el único punto de referencia de superación somos nosotros. No necesitamos compararnos con nadie más.
  • Apreciar el valor de nuestra vida y mostrarnos agradecidos de tenerla.
  • Alegrarnos de lo que tenemos. No vivir pendientes de lo que no tenemos.
  • Redescubrir día a día lo que nos rodea: las personas, el paisaje, las pequeñas cosas que nos hacen más fácil la vida...
  • Y lo más difícil, pero alcanzable: sentirnos felices por la buena suerte de los demás, porque, en definitiva, vengan de la mano de otros o de las nuestras propias, de lo que se trata es de vivir el mayor número de momentos de felicidad y alegría.

G.M.


Post a requeriment d' un ciutadà


dimecres, 4 de juny del 2008

Fábúlá

La bruja

Una bruja tenía como profesión vender encantamientos y fórmulas para aplacar la cólera de los dioses; no le faltaban clientes y ganaba de este modo ampliamente la vida. Pero fue acusada por ello de violar la ley, y, llevada ante los jueces, sus acusadores la hicieron condenar a muerte.

Viéndola salir del tribunal, un observador le dijo:

-Tú, bruja, que decías poder desviar la cólera de los dioses, ¿cómo no has podido persuadir a los hombres?

Nunca creas en los que prometen hacer maravillas en lo que no se ve, pero son incapaces de hacer cosas ordinarias.

G.M.


Post a requeriment d' un ciutadà